Banc expropiat: una revolta en contra de la propietat privada

Són dies de revolta. Des de fa ja una setmana —i el que ens queda— els carrers de Gràcia s’han omplert de lluita i resistència en resposta al desallotjament del Banc Expropiat. L’objectiu és simple, clar i directe: tornem al banc. I gràcies a aquest plantejament tan senzill ens trobem davant d’una lluita que l’Estat i els seus esbirros no poden assimilar.

Entorn d’aquests fets s’ha dit i escrit de tot, especialment els mitjans de masses. Volen mostrar-nos una aparença de neutralitat i objectivitat davant del que observen però és fàcil entendre quin paper juguen en un esdeveniment d’aquesta mena. Els mitjans de masses són grans empreses inserides dins del mercat capitalista. Disposen d’un privilegi informatiu, és a dir, de la capacitat d’arribar a totes les llars i mostrar la seva versió del relat. Això és perquè tenen una quantitat ingent de recursos i darrere d’ells hi trobem el capital de grans inversors, anunciants i grups de poder diversos. En resum: hi trobem la classe governant. Poc importa si hi treballen periodistes amb bones o males intencions; els mitjans de masses han de transmetre el relat que beneficia a la classe governant, perquè per això són mitjans rellevants al panorama informatiu, i perquè de fer-ho depèn la seva existència. A totes ens resulta fàcil entendre aquesta parcialitat periodística quan es parla de política de partits; doncs amb la veritable política, la del carrer, passa exactament el mateix.

L’altra versió del relat, la del Banc Expropiat i la de totes aquelles que sortim al carrer a defensar-lo, costa molt més de trobar; està amagada enmig del flux constant de pseudo-informació oficialista. Això evidencia que tota forma d’estat s’ha de valdre de la censura i del control de la informació, i que si altres models de societat estatal fan aquesta tasca a través de la persecució i supressió dels discursos dissidents, en la societat que ens ha tocat sofrir a més també resulta efectiu (si no més) invisibilitzar-los en un mar d’informació que si oposi, que els ridiculitzi o que els tergiversi. Davant d’aquesta situació necessitem fer l’esforç de cercar aquests relats alternatius. En ells hi trobem reflexions entorn del concepte de la violència, crítiques als mitjans de masses, una priorització de la salut i seguretat de les persones per davant de la dels objectes, la defensa del caràcter popular i enxarxat de la resistència activa per tornar a entrar al Banc, etc.

Amb aquest mateix ànim, nosaltres volíem centrar-nos en un aspecte en el qual creiem que no s’ha aprofundit prou:

Sovint, quan defensem el caràcter okupat de molts dels espais on lluitem per crear un món nou, emfatitzem en com d’interessants resulten les activitats que s’hi duen a terme en contrast amb el malbaratament que suposaria que l’espai estigués buit o enderrocat. Parlem d’omplir de vida espais desaprofitats. Però aquí no estem dient tot el que cal dir i és per això que algunes persones, amb millor o pitjor intenció, plantegen que traslladar les activitats del Banc Expropiat a un altre emplaçament és una possible resolució al conflicte, o apareixen veus reconeixent la valia del que es fa al Banc però que més valuós seria si es fes pagant un lloguer.

No estem plantejant aquí una crítica a pactar cessions d’ús o pagar lloguers per espais, ja que molts cops aquests recursos ens serveix per dur-hi a terme projectes molt potents i d’altra manera no en seríem capaces, però hem d’entendre que l’okupació és una eina fonamental si volem canviar aquest món, perquè és la via amb la qual ataquem frontalment la propietat privada. Un món sense propietat privada no és un món on hem de tenir por perquè qualsevol aprofitada ens prengui la casa, sinó un món on mitjançant l’organització i el suport mutu podem garantir que totes tenim un sostre; un món on gent com Manuel Bravo Solano, especulador i propietari legal del local del Banc, no podria gaudir del privilegi de controlar diverses finques i cobrar a la resta per fer-ne ús.

Fa dos anys vam lluitar per evitar el desallotjament de Can Vies i vam guanyar. Ara hem de seguir lluitant, i ho hem de fer per tornar a entrar al Banc, i no per qualsevol altra cosa. I és que si guanyem, demostrarem que juntes som més fortes que les lleis que defensen la propietat privada, que juntes podem negar el dret legal a especular; que si volem, podem prendre-li un espai a algú que no el mereix, i que ho podrem fer més cops en el futur.

Però per a aconseguir-ho hem d’entendre el que està en joc i quins són els veritables bàndols en aquesta revolta. Hem de veure que els especuladors com Manuel Bravo Solano, els bancs com CatalunyaCaixa, els grans mitjans de masses, etc. formen part de la classe poderosa. Que les institucions posen a individus aprofitats (es diguin Xavier Trias o Ada Colau) en una situació adient per establir sucosos tractes amb aquests poderosos, i que per tant no ens representen. I que la policia actua sota sou i de manera interessada per defensar tots aquests privilegis.

Hem d’entendre que a l’altra banda ens trobem totes les que per tenir la menor possibilitat d’accedir a una sola propietat hem de treballar tota la vida, i molt probablement ni així ho aconseguim, doncs representa que hem d’estar agraïdes si trobem feina. Per tant a l’altre bàndol no ens hi trobem només les okupes, ni les antisistema, ni les anarquistes… ens hi trobem com a iguals totes les que patim el Capitalisme.

Aquesta lluita ens afecta a totes. Prenguem partit de la revolta. Solidaritzem-nos: com puguem, com sapiguem, com desitgem. Tornem al Banc!

Oca Negra, Assemblea Llibertària del Clot-Camp de l’Arpa

ocanegra.alscarrers.org/

Geografía: